TOT ALLÒ QUE SUCCEEIX






“...en el moviment de l'aigua, l'espuma , la rosada, els remolins, les onades i els dibuixos del fum sota la llum del sol. Aquesta classe de bellesa es denominada per els xinesos com el fluir de “li”, un ideograma que fa referència originalment a la textura del jade i la fusta i que Needham tradueix com “model orgànic”, si bé se'l considera generalment la “raó” o el “principi” de les coses. “Li” és el model de conducta que té lloc quan un està d'acord amb el Tao, el curs de la natura.”

Alan Watts
El camí del Tao

Arribo. Porto un parell d'idees. Ja se que no solen funcionar. Però encara més inevitable preparar, planificar,... Primer busco un lloc, un primer estímul. Si no el trobo simplement continuo, paro, descanso, respiro, miro, escolto. Intento simplement esser allà. Deixar que el vent s'emporti les meves cabòries. Toco, oloro, trenco, acaricio, esmicolo,... Tot allò que succeeix no és patrimoni d'un sol dels sentits.

No estava gaire segur del que feia. De fet, encara no ho estic. Portava el saxo, venia aquí a estudiar per no molestar a casa. Eren temps de molta confusió, de començar de nou. En els descansos vaig començar a ésser allà, a simplement ésser allà. I gairebé sense voler vaig començar a “buscar”, a “jugar”. He pogut rastrejar en el meu passat aquesta pulsió cap a una relació més profunda amb l'entorn natural. Les meves excursions perdent-me per la muntanya, la meva relació amb la pintura matèrica quan era un estudiant a l'escola de Belles Arts d'Olot, un subtil però persistent interès pel món rural i un qüestionament sistemàtic de les convencions en el món de l'art, amb les que em vaig començar a sentir progressivament més i més incomode. És art? No ho sé. Ja no necessito saber-ho.

M'assec a una roca. Descanso. Em buido. Arribo a aquest moment. A partir d'aquí pot passar qualsevol cosa. Tot i que la majoria de vegades no passa “res”. Silenci, vent, ocells i, sobretot, presència, presència de tot plegat. El món està sòl. El silenci d'on tot sorgeix no té ningú que l'escolti. Massa atrafegats, massa por, massa pressa, massa coses a aconseguir. Vivim la majoria en la inèrcia d'uns models de vida que adoptem per convenció, per distracció, per comoditat, per que la llibertat ens dona vertigen. Adoptem rols convencionals, interpretem la realitat a través de tòpics, ens busquem passatemps,... La veritat, no es viu pas malament així. El contrari, el silenci amb nosaltres mateixos, ens fa por. És massa complicat navegar sense cartes de navegació. Jo, per sort o per desgracia, vaig néixer amb vocació d'explorador interior. Com diria Thoreau, “ un Cristòfor Colom per a sencers continents i mons nous dintre de nosaltres”.

El camí fins aquí ha estat llarg, crític i errant. I encara no ha acabat. O això prefereixo pensar. També hi han hagut influències, estímuls que exercien un forta atracció sobre mi sense saber ben bé perquè. Una crida silenciosa que no podia entendre. He arribat a un punt on em relaciono amb el que faig sense abstraccions, sense conceptes, sense projectar-me en institucions, mercats,... Sé que haig de fer quan ho estic fent. Accepto ara de mala gana que em considerin artista i renego d'adscriure'm a cap escola de pensament. Però han estat l'art i el pensament crític els que m'han dut fins aquí. L'obra de Giuseppe Penone o Andy Goldsworthy; el taoisme, que vaig descobrir a través de l'obra de Salvador Paniker; l'art zen i alguns representants del denominat art espontani o art marginal. Senyals al cel que conformaven una subtil guia en un viatge intern que ha durat anys. Mentrestant la meva vida fàctica seguia, amb més o menys encert, la inèrcia de les determinacions d'aquell personatge que tots solem construir a una molt curta edat i que ens agrada dir que som nosaltres. La societat ens demana molt aviat que siguem algú: “Què vols fer quan siguis gran?” “Què penses de tot plegat?”. No és concebible en la nostra societat actual una resposta com “no vull ser res”. Suposo que aquest personatge té alguna utilitat durant la primera meitat de la nostra vida. Després toca desempallegar-se'n. No necessitem saber qui o què som per ser el què som.

Els materials ofereixen resistència. Toca un altre cop descartar les idees que portava. Vaig veient que quan menys controlo més estic al camí. El mateix fer me l'acaba ensenyant. Però es que des del principi tinc la sensació que puc controlar ben poca cosa. Tinc la sensació que no sóc jo qui treballa amb l'entorn, si no que l'entorn treballa amb mi, que em convida a una festa de la que vol que en formi part. El bosc, el mar, les fulles, les pedres,... m'acaben indicant què puc fer. D'alguna manera, em diuen que els agradaria que succeís, però que ells, per si sols, no poden fer que succeeixi. És aquest el meu rol en aquesta festa. No sóc un artista que ve al bosc a fer art. Sóc el bosc que juga a través meu a ser artista. Participo d'aquesta manera de la gratuïtat de tot plegat, d'aquest espectacle de buit, silenci i bellesa en permanent canvi que es tot l'univers. Participo de tot allò que succeïx. Sóc tot allò que succeïx. Experimento la realitat, la seva energia creativa, transformadora; els seus límits fiscs, dels quals en formen part els meus propis límits, físics i psicològics. Dintre d'unes hores l'esgotament, la gana, la sed, el fred o la calor formaran part de tot això. Jo soc també el material dominar.

Finalment tot esdevé, com sempre. La fotografia és un mitjà per admirar allò que s'ha produït. També un cert acte de rebel·lió, des del punt de vista de Camús. Un acte d'insurgència contra la naturalesa canviant de l'existència, contra la naturalesa efímera de tot allò que succeïx. També el vídeo. Seran l'única cosa que podré rescatar de l'esdeveniment, allò que podré compartir amb la curiositat aliena. La propera vegada l'esdeveniment s'haurà de renovar, serà un altre dia, una altra llum, un altre bosc, un altre vent. Tornaré aquí sense equipatge -el deixaré a l'entrada del camí- i tot tornarà a començar.

© Esteve Dalmau. Design by YGB.