“...en el moviment de
l'aigua, l'espuma , la rosada, els remolins, les onades i els
dibuixos del fum sota la llum del sol. Aquesta classe de bellesa es
denominada per els xinesos com el fluir de “li”,
un ideograma que fa referència originalment a la textura del jade i
la fusta i que Needham tradueix com “model orgànic”, si bé se'l
considera generalment la “raó” o el “principi” de les coses.
“Li” és el model
de conducta que té lloc quan un està d'acord amb el Tao, el curs de
la natura.”
Alan
Watts
El camí del Tao
Arribo.
Porto un parell d'idees. Ja se que no solen funcionar. Però encara
més inevitable preparar, planificar,... Primer busco un lloc, un
primer estímul. Si no el trobo simplement continuo, paro, descanso,
respiro, miro, escolto. Intento simplement esser allà. Deixar que el
vent s'emporti les meves cabòries. Toco, oloro, trenco, acaricio,
esmicolo,... Tot allò que succeeix no és patrimoni d'un sol dels
sentits.
No
estava gaire segur del que feia. De fet, encara no ho estic. Portava
el saxo, venia aquí a estudiar per no molestar a casa. Eren temps de
molta confusió, de començar de nou. En els descansos vaig començar
a ésser allà, a simplement ésser allà. I gairebé sense voler
vaig començar a “buscar”, a “jugar”. He pogut rastrejar en
el meu passat aquesta pulsió cap a una relació més profunda amb
l'entorn natural. Les meves excursions perdent-me per la muntanya, la
meva relació amb la pintura matèrica quan era un estudiant a
l'escola de Belles Arts d'Olot, un subtil però persistent interès
pel món rural i un qüestionament sistemàtic de les convencions en
el món de l'art, amb les que em vaig començar a sentir
progressivament més i més incomode. És art? No ho sé. Ja no
necessito saber-ho.
M'assec
a una roca. Descanso. Em buido. Arribo a aquest moment. A partir
d'aquí pot passar qualsevol cosa. Tot i que la majoria de vegades no
passa “res”. Silenci, vent, ocells i, sobretot, presència,
presència de tot plegat. El món està sòl. El silenci d'on tot
sorgeix no té ningú que l'escolti. Massa atrafegats, massa por,
massa pressa, massa coses a aconseguir. Vivim la majoria en la
inèrcia d'uns models de vida que adoptem per convenció, per
distracció, per comoditat, per que la llibertat ens dona vertigen.
Adoptem rols convencionals, interpretem la realitat a través de
tòpics, ens busquem passatemps,... La veritat, no es viu pas
malament així. El contrari, el silenci amb nosaltres mateixos, ens
fa por. És massa complicat navegar sense cartes de navegació. Jo,
per sort o per desgracia, vaig néixer amb vocació d'explorador
interior. Com diria Thoreau, “ un Cristòfor Colom per a sencers
continents i mons nous dintre de nosaltres”.
El
camí fins aquí ha estat llarg, crític i errant. I encara no ha
acabat. O això prefereixo pensar. També hi han hagut influències,
estímuls que exercien un forta atracció sobre mi sense saber ben bé
perquè. Una crida silenciosa que no podia entendre. He arribat a un
punt on em relaciono amb el que faig sense abstraccions, sense
conceptes, sense projectar-me en institucions, mercats,... Sé que
haig de fer quan ho estic fent. Accepto ara de mala gana que em
considerin artista i renego d'adscriure'm a cap escola de pensament.
Però han estat l'art i el pensament crític els que m'han dut fins
aquí. L'obra de Giuseppe Penone o Andy Goldsworthy; el taoisme, que
vaig descobrir a través de l'obra de Salvador Paniker; l'art zen i
alguns representants del denominat art espontani o art marginal.
Senyals al cel que conformaven una subtil guia en un viatge intern
que ha durat anys. Mentrestant la meva vida fàctica seguia, amb més
o menys encert, la inèrcia de les determinacions d'aquell personatge
que tots solem construir a una molt curta edat i que ens agrada dir
que som nosaltres. La societat ens demana molt aviat que siguem algú:
“Què vols fer quan siguis gran?” “Què penses de tot plegat?”.
No és concebible en la nostra societat actual una resposta com “no
vull ser res”. Suposo que aquest personatge té alguna utilitat
durant la primera meitat de la nostra vida. Després toca
desempallegar-se'n. No necessitem saber qui o què som per ser el què
som.
Els
materials ofereixen resistència. Toca un altre cop descartar les
idees que portava. Vaig veient que quan menys controlo més estic al
camí. El mateix fer me l'acaba ensenyant. Però es que des del
principi tinc la sensació que puc controlar ben poca cosa. Tinc la
sensació que no sóc jo qui treballa amb l'entorn, si no que
l'entorn treballa amb mi, que em convida a una festa de la que vol
que en formi part. El bosc, el mar, les fulles, les pedres,...
m'acaben indicant què puc fer. D'alguna manera, em diuen que els
agradaria que succeís, però que ells, per si sols, no poden fer que
succeeixi. És aquest el meu rol en aquesta festa. No sóc un artista
que ve al bosc a fer art. Sóc el bosc que juga a través meu a ser
artista. Participo d'aquesta manera de la gratuïtat de tot plegat,
d'aquest espectacle de buit, silenci i bellesa en permanent canvi que
es tot l'univers. Participo de tot allò que succeïx. Sóc tot allò
que succeïx. Experimento la realitat, la seva energia creativa,
transformadora; els seus límits fiscs, dels quals en formen part els
meus propis límits, físics i psicològics. Dintre d'unes hores
l'esgotament, la gana, la sed, el fred o la calor formaran part de
tot això. Jo soc també el material dominar.
Finalment
tot esdevé, com sempre. La fotografia és un mitjà per admirar allò
que s'ha produït. També un cert acte de rebel·lió, des del punt
de vista de Camús. Un acte d'insurgència contra la naturalesa
canviant de l'existència, contra la naturalesa efímera de tot allò
que succeïx. També el vídeo. Seran l'única cosa que podré
rescatar de l'esdeveniment, allò que podré compartir amb la
curiositat aliena. La propera vegada l'esdeveniment s'haurà de
renovar, serà un altre dia, una altra llum, un altre bosc, un altre
vent. Tornaré aquí sense equipatge -el deixaré a l'entrada del
camí- i tot tornarà a començar.
Social Icons